UN LLOP DISFRESSAT DE XAI

És un indret fred i petit on amb prou feines es propaga la tènue llum d’una làmpada vella. En el racó més fosc es troba una dona lligada en una cadira i emmordassada amb cinta americana. D’una porta en surt un individu. A mesura que s'apropa la poca llum deixa veure les faccions de la seva cara. Té la cara d'un model però la seva mirada profunda i fosca i el seu somriure esfereïdor li treuen força atractiu. Porta una ampolla a la mà. “Ja torna el malparit”, pensa ella. Pretén deslligar-la per donar-li aigua, però no sense abans amenaça-la de matar-la si intenta fer alguna ximpleria. La dona plorosa beu una mica i, tot seguit, aprofita que el miserable abaixa la guàrdia per tirar-li la cadira pel cap. Aquest cau inconscient a terra i la dona el lliga. Llavors ella, feta tota una fúria, exclama:

-Ara qui és el que amenaça, eh? Ho sento però crec que hi ha hagut un canvi de rols. Ah, i per si no t’ha quedat clar, tu i jo hem trencat!

Seguidament la dona desapareix darrere la mateixa porta per on havia entrat el diable.

UNA SETMANA MÉS TARD...

Amira, així és com em dic. Visc al barri vell de Girona amb el meu pare, tot i que en aquests moments està a fora per feina. També surto amb un noi guapíssim. Es diu Cesc i, tot i que no fa ni dues setmanes que ens vam conèixer per Instagram, és l'home més atent i amorós que pugui haver existit mai a la Terra. Per aquest motiu avui he decidit anar a veure'l i proposar-li de viure junts durant una temporadeta, almenys fins que el meu pare torni de l'estranger. De fet, ell també viu sol i des de fa molts dies que no em respon els missatges, així que em moro de ganes de veure'l. 

Truco el timbre però ningú respon. Insisteixo i res. Que estrany, en Cesc mai deixaria les finestres obertes si sortís de casa. Li truco pel mòbil però tampoc me l'agafa. No em queda cap altre remei: hauré d'utilitzar les claus de recanvi que amaga sota l’estora. Però just quan giro la clau m'adono que la porta és oberta. Això sí que no és normal. Entro i faig una volta ràpida per la casa, però ni rastre d’en Cesc. Potser ha sortit per alguna emergència, així que l'esperaré. Tanmateix, la porta oberta em continua fent mala espina, com algú pot ser tan despistat? El temps passa i em començo a preocupar. El tic-tac de les agulles del rellotge de la cuina m’inquieten fins a tornar-me boja, és com si m’estiguessin donant cops a la meva ànima amb un martell. Necessito canviar d’aires, vaig a mirar la tele. Faig zàping fins que m'aturo al 3/24: sembla ser que durant aquesta última setmana no han aparegut més víctimes del famós assassí en sèrie de Girona. Es tracta d'un cretí que es dedica cada dia a seduir i segrestar una dona jove i apunyalar-la fins a morir després d'haver-la drogat i, presumptament, violat. A continuació abandona la víctima en un punt de Girona concret deixant una peça d'un puzle amb el número 13 a la part posterior. Vaja, un modus operandi molt propi d'un psicòpata, quina pena que al món encara existeixi gent tan estúpida. Però just quan anava a canviar de canal el presentador se li canvia completament la cara, com si acabés de veure un fantasma, i comunica amb to d'urgència: 

-Atenció, si us plau! Des de fa uns minuts ha aparegut a la ciutat un gas nociu provinent del clavegueram que afecta greument el sistema respiratori de totes les persones amb qui entra en contacte, fins a tal punt d'arribar a asfixiar-les i provocar la mort. Ens trobem en una situació d’emergència greu, per això s’exigeix a tots i cadascun dels civils que s’aïlli a casa seva i no surti fins a nou avís. També és primordial que s’hermetitzin les cases de manera que no quedi cap porta ni finestra oberta, a més de tapar qualsevol obertura que doni a l’exterior. La situació tardarà com a mínim 15 dies….

No m’ho puc creure! Em sembla molt bé que ens confinem totalment a casa, però en Cesc encara no ha tornat a casa. I si li ha passat alguna cosa? Ostres no, això no pot estar passant. Amb esperances de que doni senyals de vida li truco... però el molt llest s'ha deixat el mòbil a casa, fantàstic! I de sobte comencen a sonar uns sorolls estranys del sostre, com si hi haguessin rates a les golfes. Tot i que, espera un moment, aquests cops… no em diguis que… Corro cap a les golfes però la porta està tancada. En casos com aquests és útil ser cinturó negre de karate. Amb una etzibada tombo la porta i em trobo amb en Cesc lligat. Efectivament aquells cops eren un SOS en codi Morse. D'una revolada deslligo el pobre, que tenia cara d'haver estat tancat feia segles, li havia crescut una mica de barba i tot. L'ajudo a baixar les escales i a beure aigua i menjar una mica per recuperar forces. Mentrestant li pregunto què havia passat exactament i em resumeix tota la història: feia una setmana un lladre havia entrat a casa seva a robar, però com que sense voler li havia vist la cara el va tancar a les golfes i el va abandonar. Pobre Cesc, ho devia haver passat fatal. I amb raó no em responia al Whatsapp! Obro la nevera per agafar un parell de cerveses i, de cop i volta, sona una alarma, que crec que ve d'aquell rellotge que tan odio. Era la una del migdia, no entenc perquè sona a aquesta hora. Però just quan em giro a preguntar-li què era allò a en Cesc, el molt cretí m'apunyala per l'esquena, literalment. Aquell “pobre” xicot meu és un assassí, o més ben dit, l'assassí. Tenia l’aparença d’un xaiet però a l’interior era un llop, malvat i cruel... Malaït sigui! Hauria d'haver deixat que es podrís en aquelles golfes.

Aquests van ser els darrers pensaments de l'Amira just abans de deixar anar el seu últim sospir. Però la seva maledicció no va semblar ser del tot en va, ja que el criminal, després d'estar lligat i tancat allà dins tota una setmana, no tenia ni idea de què és el que passava a fora. Per això, quan va voler fugir a l’exterior...Sorpresa! Un dens gas l’esperava per posar punt i final a la seva vida. Ja ho diuen, ja, que qui la fa la paga.