EL GRIPAU
CONTINUACIÓ D' EL GRIPAU (de Quim Monzó)
El príncep mira el rellotge. Què més li ha de dir? De què han de parlar? Li ha de proposar de seguida d'anar a casa o s'ho prendrà malament? De fet, no tenen cap pressa. Tenen tota la vida per davant.
Però el que no sabia era que aviat aquestes serien les meves últimes preocupacions.
No puc deixar de mirar a la meva damisel·la. La seva bellesa supera a la de qualsevol preciositat d'aquest món. Muda un vestit blau cel i porta els seus cabells rossos i ondulats recollits en un monyo. La seva figura és esbelta però no sobrepassa la meva altura. Els seus profunds ulls verds enamoren a qualsevol i el seu somriure et treu l'alè. Em sap greu, no em puc resistir a la temptació de besar-la, però just quan m'apropo a ella, noto com la seva temperatura corporal augmenta i es torna vermella com un tomàquet. Llavors es desploma a terra lentament. Jo, preocupat i nerviós, m'ajupo per cridar-la i sacsejar-la... però res. I això no és tot, la pobra està roent i sospito que té febre.
Però l'angoixa no dura gaire, ja que en un tres i no res la princesa obre les parpelles i se'm queda mirant. Aleshores observo com la seva mirada ja no és com la que era, ara té els ulls marrons i la mirada és més aviat esfereïdora i penetrant. De cop, li agafa un rampell i m'intenta estrangular. No m'ho puc creure. Amb quatre moviments àgils m'escapo de les seves mans, que ja no eren les mans suaus i delicades que havia subjectat abans, sinó que s'havien tornat aspres i fredes. M'aparto uns passos mentre s'aixeca i se li dibuixa un somriure a la cara encara més aterrador que la mirada. Poc després veig la seva llengua, idèntica a la d'una serp. Sense compendre de què va la cosa li pregunto:
—Què et passa? Quina mosca t'ha picat a tu, ara? Que et trobes malament?
—Jo, malament? I ara! Si em trobo la mar de bé.El que passa és que encara no em coneixes. Per començar, oblida't d'aquella nena tímida i encantadora que has vist fa un moment, tot i que potser no has tingut temps ni de conèixer-la. Però bé, el cas és que jo sóc la Vanessa Hyde i, resumint, m'encanta matar persones sense contemplacions. De fet fa temps aquest era el meu passatemps, però em va maleïr tanta gent que ja veus com vaig acabar: raucant entre fulles i mirant amb el reflexe de l'aigua la meva cara, lletja com una mala cosa.
—I on és la meva princesa? Com has pogut canviar així com així?
—Doncs mira, aquesta princeseta teva ni sé quan tornarà ni m'importa. Això és el que té patir un trastorn de personalitat múltiple, noi. I, per si encara no ho has entès, t'adverteixo ja des d'ara que jo sóc la Vanessa egoista, antipàtica i cínica a qui no has de fer mai enfadar, si és que no vols comptar els dies de la teva vida amb les mans.
—Doncs escolta senyoreta Hyde, jo sóc el príncep del meu regne i aquí qui mana sóc jo! Així que ja pots anar baixant aquests fums que em portes o acabaràs amb problemes— li deixo clar amb audàcia.
Ella tota tranquil·la es llepa els llavis amb aquella llengua viscosa i sorollosa i em diu:
—N'estàs segur que el que acabarà malament seré jo?
Tot seguit, sense donar-me temps ni de reaccionar, m'ataca i em mossega la cama dreta. Caic a terra i començo a veure-hi borrós. Tanmateix aconsegueixo entreveure la figura de la Vanessa que, tota contenta i satisfeta, fuig amb el meu cavall vés a saber tu a on. El dolor és insuportable, em sembla que m'ha arribat l'hora. I pensar on he arribat quan jo només somiava en tenir una vida feliç amb la meva innocent i bonica princesa. A cas he pecat amb aquest desig? Però bé, la mort ens arriba a tots en algun moment, tard o d'hora, però sempre en algun moment. Un moment en el qual s'apaga la llum de la nostra vela, la vida de la nostra ànima.
Rialles, un munt de rialles. Això és el que sento. Unes de més greus, altres de més agudes, unes de més tímides, algunes que semblen eternes... però totes se'n riuen del mateix: de mi. Se m'apropa la Vanessa i m'aplica un ungüent a la mossegada, que resulta que no era cap ferida greu. Em sento igual que en les classes de mates d'en Norbert, les que feia quan era jove, i és que no entenc res de res. M'aixeco i de sobte em ve un pensament al cap, com una bombeta que s'encén de cop i que il·lumina tot el meu cervell, confús i desconcertat. Així que som 28 de setembre! Aquests amics meus... Resulta que havien muntat tota una broma de mal gust per fer-me una innocentada. Però s'ha de reconèixer que ho havien muntat tot molt bé. Tot i així, mira que s'ha de ser ruc per pensar que els contes es poden fer realitat. Perquè... seria impossible oi?
Però el que no sabia era que aviat aquestes serien les meves últimes preocupacions.
No puc deixar de mirar a la meva damisel·la. La seva bellesa supera a la de qualsevol preciositat d'aquest món. Muda un vestit blau cel i porta els seus cabells rossos i ondulats recollits en un monyo. La seva figura és esbelta però no sobrepassa la meva altura. Els seus profunds ulls verds enamoren a qualsevol i el seu somriure et treu l'alè. Em sap greu, no em puc resistir a la temptació de besar-la, però just quan m'apropo a ella, noto com la seva temperatura corporal augmenta i es torna vermella com un tomàquet. Llavors es desploma a terra lentament. Jo, preocupat i nerviós, m'ajupo per cridar-la i sacsejar-la... però res. I això no és tot, la pobra està roent i sospito que té febre.
Però l'angoixa no dura gaire, ja que en un tres i no res la princesa obre les parpelles i se'm queda mirant. Aleshores observo com la seva mirada ja no és com la que era, ara té els ulls marrons i la mirada és més aviat esfereïdora i penetrant. De cop, li agafa un rampell i m'intenta estrangular. No m'ho puc creure. Amb quatre moviments àgils m'escapo de les seves mans, que ja no eren les mans suaus i delicades que havia subjectat abans, sinó que s'havien tornat aspres i fredes. M'aparto uns passos mentre s'aixeca i se li dibuixa un somriure a la cara encara més aterrador que la mirada. Poc després veig la seva llengua, idèntica a la d'una serp. Sense compendre de què va la cosa li pregunto:
—Què et passa? Quina mosca t'ha picat a tu, ara? Que et trobes malament?
—Jo, malament? I ara! Si em trobo la mar de bé.El que passa és que encara no em coneixes. Per començar, oblida't d'aquella nena tímida i encantadora que has vist fa un moment, tot i que potser no has tingut temps ni de conèixer-la. Però bé, el cas és que jo sóc la Vanessa Hyde i, resumint, m'encanta matar persones sense contemplacions. De fet fa temps aquest era el meu passatemps, però em va maleïr tanta gent que ja veus com vaig acabar: raucant entre fulles i mirant amb el reflexe de l'aigua la meva cara, lletja com una mala cosa.
—I on és la meva princesa? Com has pogut canviar així com així?
—Doncs mira, aquesta princeseta teva ni sé quan tornarà ni m'importa. Això és el que té patir un trastorn de personalitat múltiple, noi. I, per si encara no ho has entès, t'adverteixo ja des d'ara que jo sóc la Vanessa egoista, antipàtica i cínica a qui no has de fer mai enfadar, si és que no vols comptar els dies de la teva vida amb les mans.
—Doncs escolta senyoreta Hyde, jo sóc el príncep del meu regne i aquí qui mana sóc jo! Així que ja pots anar baixant aquests fums que em portes o acabaràs amb problemes— li deixo clar amb audàcia.
Ella tota tranquil·la es llepa els llavis amb aquella llengua viscosa i sorollosa i em diu:
—N'estàs segur que el que acabarà malament seré jo?
Tot seguit, sense donar-me temps ni de reaccionar, m'ataca i em mossega la cama dreta. Caic a terra i començo a veure-hi borrós. Tanmateix aconsegueixo entreveure la figura de la Vanessa que, tota contenta i satisfeta, fuig amb el meu cavall vés a saber tu a on. El dolor és insuportable, em sembla que m'ha arribat l'hora. I pensar on he arribat quan jo només somiava en tenir una vida feliç amb la meva innocent i bonica princesa. A cas he pecat amb aquest desig? Però bé, la mort ens arriba a tots en algun moment, tard o d'hora, però sempre en algun moment. Un moment en el qual s'apaga la llum de la nostra vela, la vida de la nostra ànima.
Rialles, un munt de rialles. Això és el que sento. Unes de més greus, altres de més agudes, unes de més tímides, algunes que semblen eternes... però totes se'n riuen del mateix: de mi. Se m'apropa la Vanessa i m'aplica un ungüent a la mossegada, que resulta que no era cap ferida greu. Em sento igual que en les classes de mates d'en Norbert, les que feia quan era jove, i és que no entenc res de res. M'aixeco i de sobte em ve un pensament al cap, com una bombeta que s'encén de cop i que il·lumina tot el meu cervell, confús i desconcertat. Així que som 28 de setembre! Aquests amics meus... Resulta que havien muntat tota una broma de mal gust per fer-me una innocentada. Però s'ha de reconèixer que ho havien muntat tot molt bé. Tot i així, mira que s'ha de ser ruc per pensar que els contes es poden fer realitat. Perquè... seria impossible oi?
Molt original! Excel·lent escrit i estructurat. Molt bé aquest canvi de narrador a intern. A penes hi he vist un parell de faltes... Passarem per alt la referència a la incomprensibilitat de les classes de mates.. Assoliment excel·lent
ResponElimina