RIBESALTES: UN CAMP DE MEMÒRIES COLPIDORES

VISITA AL CAMP DE RIBESALTES

El passat 30 d'octubre, els alumnes de 4t d'ESO de l'INS Narcís Monturiol vam visitar el Camp Mariscal Joffre (a Ribesaltes, França) , un espai dedicat a la memòria, la història i la reflexió crítica d'uns fets que s'haurien d'haver evitat.

Érem 30 d'octubre i em vaig llevar amb un somriure d'orella a orella dibuixat a la cara. Més que res estava feliç de tenir un dia per desconnectar una mica de les classes i de no haver de carregar un munt de llibres. Però bé, un cop vam arribar a Ribesaltes (prop de la frontera de Catalunya) un guia ens va començar a explicar tota la història del camp, una explicació que no va ser precisament breu. No obstant això, em va semblar molt interessant tot el que va dir. 

Per començar, resulta que en un principi el camp tenia un ús exclusivament militar, però que es va convertir en un camp on es retenien els anomenats "indesitjables", que pel govern d'aleshores eren considerats hostils i desfavorables. Aquests eren jueus, homosexuals, gitanos i asocials, però realment no és que haguessin comès cap delicte, i això crec que és el més frustrant de tot. Més tard, també s'hi van afegir els harkis, que eren els algerians que van lluitar amb França contra la independència del seu propi país, però que al final van ser rebutjats pels propis francesos i es van quedar penjats.

Pel que feia a la vida al camp, els pobres presoners vivien en unes condicions molt dures. A la zona, àrida i desolada com un desert, a l'estiu feia molta calor i a l'hivern hi bufava un vent de mil dimonis (sobretot la Tramuntana). De fet vam poder observar, just a l'entrada del camp, com s'hi havien instal·lat uns aerogeneradors per aprofitar l'energia eòlica (cosa que m'ha semblat molt bé: hem de ser sostenibles). Però tornant a la vida dels presoners, aquests dormien en unes barraques molt grans amb una gran multitud de gent. Per no parlar dels llits, que no eren ni llits, eren més aviat sacs farcits de palla. També trobem que hi havia una important manca d'alimentació i que molta gent moria de fam o malnutrició. Com que la gent s'acabava barallant pel menjar, es van crear les cartes de racionament, amb què s'intentava donar una quantitat de menjar limitada a tothom. Les aigües estancades dels pantans més pròxims atreien molts insectes i paràsits que, si li afegim les rates que es passejaven per les barraques, podem deduir la de malalties i epidèmies que hi havia al camp. En addició a tot això, els internats patien una forta humiliació, molts eren maltractats i per fer les seves necessitats tenien unes latrines* on no hi havia ni intimitat ni higiene.

Una latrina i barraques mig destrossades

 que encara es conserven del camp

Noi que vivia al camp, cobert amb mantes i llençols (ens

mostra el fred que feia)

Però suposo que si haguéssim de buscar la cara bona de la moneda, podríem dir que al camp s'hi desenvolupaven valors com la solidaritat, generositat, germanor, amor, respecte o la tolerància. Tota la gent tancada al camp els unia un mateix desig: la llibertat, de manera que no és d'estranyar que s'ajudessin entre ells per aconseguir-la. De fet moltes persones els va ajudar molt la companyia d'altre gent que es trobaven en la mateixa situació, i és que pot semblar que no però aquest pot ser un gran suport moral. Però s'ha de reconèixer que l'únic que va aconseguir que s'alliberessin els pocs que van sobreviure i marxar del camp va ser l'ajuda d'associacions i ONG com la Creu Roja Suïssa, l'Oeuvre de Secours aux Enfants o la Cimade).

El memorial està construït sota terra per donar importància a les poques barraques que encara es conservaven, i a dins vam descobrir que els jueus, com sempre, van ser els internats que van acabar més malament. Els desafortunats resulta que el 1942 els van deportar del camp cap a Auschwitz-Birkenau, on deixarien anar el seu últim sospir. Encara es conserven algunes cartes dels pares que els hi enviaven als seus fills que s'havien pogut salvar. 

Interior del memorial, concretamanet
la sala d'exposicions

Deixant de banda les explicacions objectives dels fets històrics, a l'interior de la sala també s'hi troben diferents testimonis que van ser internats al camp i que ens expliquen les seves vivències. Algunes d'elles et toquen l'ànima, i els ulls dels supervivents desperten un sentiment de tristesa i aflicció que encara ara recordo, com si tingués la persona just al  meu davant. Una curiositat que m'ha explicat el guia era que a França els hi va costar molt construir el memorial ja que, pels françesos, tot el que va succeir i com van deshonrar a gent innocent els hi sembla una vergonya, i no va ser fins el 2007 que van decidir convertir l'espai en un lloc de reflexió i memòria històrica.

Aquests són aquells moments en els quals et sents agraït o agraïda per un munt de coses, entre ells el fet de poder llevar-te sense haver de pensar en com es deuen trobar el meu pare i el meu germà que no veig des de fa mesos, en com aconseguiré suficient menjar per viure, en com superarem aquell fred desorbitat, en quan podré tenir certa dignitat humana, en quan podré ser lliure i podré tenir una vida decent, en quan podré prosperar i aprendre com fan la resta de joves de la meva edat, en com podré tenir un futur prometedor si estic empresonada sense fotre ni brot i en com puc ser feliç sense poder sortir d'aquesta maleïda presó... Tots aquests són pensaments que molts internats devien tenir, no com molts de nosaltres (i m'incloc a mi mateixa) que ens queixem de banalitats com ara els llibres que carraguem o de que ens posen molta feina per fer. És més, hauríem sentir-nos afortunats de tenir dret a una educació com cal. 

*latrina: Comuna o vàter, especialment de determinats llocs públics com casernes i campaments.