Destí: Camp d'Argelers i Maternitat d'Elna

El passat dimecres 5 de febrer els alumnes de 4t d'ESO vam realitzar una excursió a França, concretament a Argelers de la Marenda i a Elna. Teníem com a objectiu commemorar l'exili republicà de la Guerra Civil i visitar la Maternitat d'Elna (que enmig d'aquell infern representava tot un paradís per a les dones embarassades).

    

      Monument megalític en record i homenatge
     als milers d'exiliats del camp

Vam arribar a la platja d'Argelers: era desèrtica, enorme i només se sentia la remor incessant del mar que transmetia calma i neguit al mateix temps. En aquella mateixa platja es van internar més de 80.000 republicans espanyols i catalans que s’exiliaven i fugien de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Després de voltar per la platja juntament amb altres instituts i amb una fotografia de molts exiliats a les mans, ens vam dividir en grups i vam intentar representar els republicans amb les seves mirades perdudes que sortien a les fotografies que vam escollir anteriorment a casa. També algunes persones que van viure l’exili ens van explicar la seva experiència personal i vaig poder veure un sentiment d'aflicció enmig de moltes de les seves paraules. Per finalitzar l’acte molts vam llegir fragments i obres que també eren testimonis de l’exili, de l’estada al camp i tot allò que comportava. Fins i tot vam cantar tots junts unes cançons que, personalment, m’han semblat molt interessants, i són les següents: “Cantares” de Joan Manuel Serrat, que va dedicar al cèlebre poeta Antonio Machado, que es va haver d’exiliar de la guerra i va morir lluny de la seva llar, i el famós “Bella ciao” que expressa la resistència i l’esperança de la llibertat dels partisans (contraris al feixisme a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial). Hem de tenir en compte que, entre el vent i fred que hi feia, les constants humiliacions que els exiliats patien (sobretot les dones que fins i tot eren violades), les malalties i epidèmies que hi havia i la manca d'higiene, d’un llit on dormir, d'un sostre sota on aixoplugar-se, i d’una assistència sanitària com cal, les condicions de vida al camp d’Argelers eren duríssimes, i tot això em va donar molt a reflexionar... Trobo que a vegades demanem massa i ens queixem quan no obtenim el que volem, però en el seu lloc hauríem d’apreciar i agrair més tot el que ja tenim! Això també em va recordar bastant a tot allò que em passava pel cap quan vaig fer visitar el camp de Ribesaltes, i és que, posats a pensar-hi, la cosa tampoc era gaire diferent en aquell indret. 

Però un punt en comú que tenien els dos camps és que no molt lluny d’aquests es trobava la Maternitat d’Elna. Allà és on ens vam dirigir just havent dinat i ens van explicar què era i com funcionava. La infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, la seva fundadora, resulta que va fer una gran obra humanitària, ja que gràcies a aquell centre centenars de nadons es van poder salvar de la mort que els hagués esperat en algun dels camps abans esmentats. La maternitat d'Elna era un lloc ple de calma, pau i harmonia, però no es mantenia sola. L’Elisabeth fotografiava les desgràcies que passaven als camps per aconseguir els diners necessaris per fiançar la maternitat i, de fet, avui en dia encara es conserven moltes de les seves fotos. A més a més, totes les dones que hi vivien havien de treballar i s’organitzaven les tasques per tal de fer funcionar la maternitat correctament (unes s'encarregaven de cuinar, unes altres de netejar, moltes cosien, altres cuidaven els nadons...). Tot i que, malauradament, la maternitat va haver de tancar, actualment se n'ha restaurada una part i es pot anar a visitar.

 Sala de parts anomenada "Marruecos"

Fotografia d'Elisabeth portant un nadó 

en braços (1942)

Fotografia actual d'una de les façanes
de la maternitat

Després de tota aquesta experiència, una vegada més, em sento molt indignada per les atrocitats i les dures situacions que han hagut de viure milers de persones. Per no parlar ja de com ho van passar les dones que, com no podia ser d'una altra manera, estaven sotmeses a tota mena d'assetjaments. L’única cosa que em fa pensar que potser la bondat de la gent no s'havia perdut del tot és l'existència i l’acció tan solidària de persones com Elisabeth Eidenbenz. En addició a tot això, també és cert que trobo que hem de tenir en compte que tot el que van viure els republicans espanyols no és ni la meitat d’horrible i cruel que el que van viure tots els jueus i presoners que van morir a les cambres de gas o bé per explotació sota les forces nazis. Tanmateix, això no justifica com va actuar el govern francès amb els exiliats, i en cap moment ho intento justificar, sinó que tan sols vull recalcar que encara van existir pitjors “condemnes” de vida que tampoc s’haurien d’haver acceptat, mai. El que sí que tinc claríssim i m’encantaria que tothom ho tingués present sempre és que absolutament tots i cadascun de nosaltres (sense excepció) som persones humanes, i absolutament tots i cadascun de nosaltres tenim el dret de portar una vida mínimament digna. Com els meus pares sempre m’han dit des de molt petita: “El que no vulguis per tu, tampoc ho vulguis pels altres”. Em pregunto si Hitler o algun dels membres del govern francès li hagués agradat viure en les condicions en les quals vivien els pobres jueus i exiliats...