AI ELS PARES...

Els nostres pares, aquelles persones que ens estimem amb tot el nostre cor i ànima, aquells que van originar la nostra persona com a tal i aquells que ens ho han donat tot per ser el que avui dia som. Això és el que molts devem sentir, malgrat haver-hi casos en els quals un, pel que sigui, no s’estima els seus dos pares per igual, o només en té un, o cap… Penso que és un pena per a aquests darrers, però el fet és que avui ens centrarem amb la relació entre pares i fill.

A “El quadern gris”, Josep Pla ens mostra com la relació que hi havia entre pares i fills fa mig segle (l’obra es va escriure el 1966) no era sempre una relació d’avinença on tot eren flors i violes. Ell afirma que, és clar, la diferència d'edat entre les dues generacions és tan gran i les generacions en si són tan diferents, que és normal que hi hagi xocs i discussions. El pitjor de tot és que aquestes discussions solen ser fruit de ximpleries que amb prou feines tenen alguna importància. A més a més, tal com explica Pla, encara que aquestes situacions es puguin arribar a acalorar o posar tenses, al final sempre acaben amb la reconciliació entre els pares i els fills, perquè en el fons els fills s'estimen molt els nostres pares, més del que es podrien pensar i tot.

Si fem una comparació amb el que ens explica l'escriptor empordanès amb les relacions actuals, penso que tampoc hi trobaríem gaire diferència. Avui en dia que un pare i un fill es discuteixin per alguna banalitat és la cosa més normal del món. Tanmateix potser és cert que, de la mateixa manera que la mentalitat de l’època ha canviat, les relacions entre pare i fill també han evolucionat en algun sentit. Com per exemple: abans la violència (aquella forta bufetada que es rebia per un mal comportament) es trobava molt normalitzada, mentre que actualment no està gaire ben vista i hi ha més tolerància, diàleg i afecte per part del pare. Però puntualitzo: això no en totes les famílies no era o no és el mateix, ara estava generalitzant. També hem de tenir en compte que cada pare/mare rep una educació des de petit i quan esdevé pare/mare ell/a decideix si tractar el seu fill de la mateixa manera que ho feia el seu pare o si tallar el fil i assumir la seva pròpia manera de manejar les coses.

Jo en el fons puc entendre que els pares moltes vegades vulguin tenir l’autoritat i el poder per sobre els fills, perquè al cap i a la fi ells són qui ens ensenyen quina mena de persona hem de ser i ens guien cap al nostre futur i, si no tinguessin prou autoritat, no ens podrien ensenyar tot això. Tot i que arriba un punt de la nostra vida en el que ens tornem adults i d'alguna manera l'ajuda dels nostres pares no són tan imprescindibles. 

I ja endinsant-nos en la meva família, us avanço que sóc musulmana i això en alguns aspectes i influeix bastant en aquest tema. Com? Doncs bé, l’Islam deixa molt clar que hem de ser amable amb els pares, els hem d’obeir quan ens demanen fer alguna cosa (sempre i quan no sigui immoral), hem de parlar amb ells amb un to suau i amb educació, hem de fer'ls-hi companyia quan se senten sols... I no només ho deixa clar, sinó que li dona una gran importància a aquest tema i, de fet, si busquem a Google “amabilitat amb els pares” en anglès (“kindness to parents”) ens trobem com moltes de les primeres entrades fan referència a aquest tema dins l’Islam. Des de ben petita a casa m’han ensenyat tot això com un principi sagrat i que mai per res del món haig de faltar el respecte als meus pares, i en part penso que tenen tota la raó, perquè em poso a la seva pell i no m’agradaria que el meu fill o filla em tractés malament. 

Però, tot intentar tenir-ho sempre present, és extremadament difícil no discutir mai amb els meus pares. És obvi que no sempre tenim la mateixa manera de pensar, de fet crec que tothom pensa diferent i quan no estem d'acord amb algun pensament o algun punt de vista extern sorgeix una discussió. Però en el cas dels pares les discussions cobren un altre sentit perquè ens afecten molt més que les que tenim amb aquell amic o aquella cosina. Per una banda, acostumo a enfadar-me amb els meus pares quan no estem en desacord amb alguna cosa i és dificilíssim fer'ls-hi canviar de parer (per no dir pràcticament impossible). Llavors, com que hi ha uns límits que no puc sobrepassar (el que deia abans del tracte amb els meus pares i obeir-los) no em queda altre remei que acceptar la realitat i fer cas del que em diuen. Per altra banda també em molesten els seus retrets, els comentaris que em fan quan m'equivoco fent alguna cosa o per alguna cosa que m'havien demanat fer i no els he obeït. Trobo que està bé que em renyin de tant en tant, ja que si no em diuen el que faig malament ja em diràs tu com se suposa que he de millorar (dels errors s’aprenen), tot i que no sempre tenen raó i ells mateixos a vegades s’equivoquen amb les seves queixes. Però per mi el pitjor dels retrets és que, o bé semblen el sermó més etern que et puguis imaginar, o bé l’alarma del mòbil que es repeteix infinites vegades fins que no l’apaguis. Amb això vull dir que em molesta molt quan em retreuen coses insignificants com si hagués desencadenat la 3a Guerra Mundial, o quan em repeteixen una vegada darrera l'altra el mateix retret com si fos sorda i no els hagués sentit prou bé amb un cop que m'ho hagin dit. I com deia abans, la majoria de retrets són per ximpleries com ara per haver corregut per casa o per haver perdut els guants, llavors en el fons tampoc m’emprenyo gaire i amb menys de 10 minuts estem rient d’això o parlant sobre allò.

Finalment, una cosa que em sembla molt curiosa és que aquests sentiments d'incomprensió que tinc cap als meus pares sovint els tinc envers els meus dos germans grans, però en menys intensitat. És veritat que la meva mare m’ha dit diverses vegades que aquest parell són com els meus altres pares i que els he de respectar de la mateixa manera, però tenint en compte que amb els meus germans som com gat i gos això em suposa un repte. Però també me’ls estimo molt i de tant en tant intento no passar-me. Dit això, queda clar que els que convivim cada dia sota un mateix sostre, inevitablement, discutirem i ens enfadarem constantment (encara que sigui per foteses), però jo penso que justament aquestes discussions fan que es creï un vincle d'unió més fort i fa que la relació sigui molt més propera. No sé què penseu vosaltres de tot això, però jo prefereixo barallar-se constantment amb els meus pares o els meus germans però sentir que els tinc a prop, abans que notar que gairebé no els hi tinc afecte i no m'importen tant.